dissabte, 7 / novembre / 2009

La Musa de Benimàmet, Renoir, i la pluja daurada


La Musa de Benimàmet és una dona molt especial. Ens coneguèrem fa anys quan tots dos cursàvem primer de carrera, i des d'aleshores es va convertir en una gran amiga i confident. Llargues i incontables han sigut les hores que hem xerrat del passat, del present, del futur, del treball, de les relacions, de l'amor i del sexe. És també extremadament grat veure cóm una dona amb ja els cinquanta anys complerts és més jove i oberta que moltes de vint o vint-i-pocs. Fa poc va estar en París, de viatge amb una filla seua, i em va portar aquest marcapàgines amb un detall del quadre de Renoir Danse à la campagne. Diu que s'en va enrecordar de mi per la sensualitat amagada del quadre, una escena d'aparent innocència costumbrista. Si vos fixeu, l'home, en un gir del ball, se li acosta a l'orella per dir-li alguna cosa a ella, probablement indecències realitzables darrere dels matolls que es veuen al fons, al resguard de les mirades indiscretes i censores, i ella, divertida i excitada per l'ocurrència, riu i mira al seu voltant, vigilant que no hi haja ningú que els puga veure anar darrere dels matolls... La Musa de Benimàmet diu que li recorda un poc a mi, que sota l'apariència seriosa a la feina, o quan m'acoste a la cafeteria de la facultat a fer un tallat amb ella, amague el Faune. Més encara quan quedem els dos i ens sentem a fer un café... i la gent que ens veu potser pensa, mira, una dona madura i un tipo seriós parlant de política, o de la crisi econòmica, o en ple debat intel·lectual (també parlem d'estes coses, eh?), quan, el més probable, és que estigam parlant de sexe desenfrenat, de dominació eròtica, de sodomitzacions en un vaixell sobre les aigües de l'Estret de Gibraltar, de vibradors de tot tipus, de boles xineses, de massatges eròtics o, de la pluja daurada. La Musa de Benimàmet em va contar que un dia va fer, a la dutxa, i no li va resultar una pràctica desagradable, el pixum calent regalimant-li per sobre la pell... a mi una vegada, m'ho va proposar una amant, en una tòrrida nit en Alacant, però em vaig negar, no és una cosa que m'atrega. I vosaltres, que en penseu?

diumenge, 25 / octubre / 2009

MORT ALS MARICONS... i a mi també, no?


Hui, estimats amics i amigues, toca un post fotut. No tot va a ser alegre jolgori bàquic. I tampoc es pot, des d'un lloc on es parla de llibertat sexual, mirar cap a altre costat quan es porten a terme les majors violacions d'aquesta llibertat, com per exemple, que et maten per exercir-la. Això és el que està passant ara mateix a Iran, i no és que li fota canya ara mateix al règim dels aiatol·làs perquè estiga untat per la CIA, o alguna cosa així, en molts altres llocs i no tan llunyans passen coses semblants (ara després retome això, recordeu-m'ho) sinò perqué m'acabe d'assabentar del cas, actualment en màxima actualitat, de Nemat Safavi.
Nemat Safavi és un xic de condició homosexual, de 19 anys. Als 16 va ser arrestat i condemnat per "crim de sodomia", i la condemna va ser la mort en la forca. Estava prevista per a dijous passat, 22 d'octubre, i no es sap encara res del que haja pogut passar. El seu cas ha mogut una campanya internacional de solidaritat i pressió, amb, entre altres coses, una iniciativa a Facebook (col·lapsar de trucades l'ambaixada iraniana en Espanya) i moviment als blogs compromesos (googlejeu, googlejeu). Un dels arguments que empren les campanyes en pro de la salvació de Nemat és que Iran va signar un acord comprometent-se a no executar menors d'edat, com els de les fotografies que acompanyen aquest text, també penjats per ser homosexuals., als seus 16 i 17 anys. Jo he cridat aquesta vesprada a l'ambaixada d'Iran a Madrid, per a preguntar per l'estat de la qüestió i d'aquest amic desconegut (Nemat, deixa'm dir-te així, xaval), i per a dir-los un parell de cosetes pujadetes de to i recordar-lis de fer una ullada a la jurisprudència islàmica del sheik Ahmad al-Tifashi, de la Tunísia del segle XIII, d'una tolerància i comprensió cap a la homosexualitat que fa veure cóm s'han endarrerit els països islàmics en els últims temps (el podeu trobar a la biblioteca d'Humanitats Joan Reglà, molt amé i recomanable). Però pareix ser que estan calentets de tantes trucades i només en preguntar si era l'ambaixada d'Iran m'han amollat amb accent d'allà una frase o paraula molt curta i ininteligible i m'han penjat (el telèfon, no d'una forca, com voldrien si m'hagueren arribat a sentir).

Bé doncs, ací podem veure cóm el feixisme pot anar amb camisa blava o esvàstica al braç, o baix un turbant de clergue islàmic. O baix de la mitra papal (a aquest estem més acostumats): fa poc temps el Vaticà va votar en la ONU en contra de que es despenalitzara l'homosexualitat, en contra, vaja, de que deixaren de penjar pel coll per a matar-los a les persones que han comés el terrible crim de seguir la seua pròpia identitat sexualitat, d'estimar com els dicta el seu propi cor i d'excitar-se com els dicta el seu propi sexe. Defensors de la vida... fills del cul d'un gos fotut... tota vida compta, escòria clerical i antiabortista? aquestes no, veritat? Ara més que mai és quan hem de donar-nos compte de que la lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones homosexuals (o LGTB en general), és una lluita que ens reclama a tots. Als heterosexuals també, com als que més. Molt sovint mirem cap a altre costat, no ens interessem, més que amb curiositat de numeret quan vegem una desfilada de l'Orgull Gay, o fem acudits de mariquites, o pensem que no va amb nosaltres, o que ja està tot aconseguit perquè ara "pareix" que està de moda ser gay. Res més cec, més ignorant, clar que va amb nosaltres. La llibertat d'ells és la llibertat de tots: quan s'assalta violentament un espai tan privat, íntim i personal com el de la llibertat sexual, tota barbàrie i tirania és possible: si dos persones homosexuals no tenen dret a viure lliurement la seua sexualitat, quina pràctica de la meua heterosexualitat no serà també punible o censurable?. No ho oblidem mai, no queden tan lluny els temps en que en Espanya et podien detindre per besar-te en públic amb la teua xicona (1975, per exemple), la homosexualitat estava oficialment perseguida i punida i havia un camp de concentració o pressó per a homosexuals, a Extremadura, dins d'eixe gran camp de concentració que fou tot l'Estat.

No, no queden tan lluny. Fa uns anys, no massa, al colegi de retors on jo anava a estudiar, ens donàren una xerrada sobre sexualitat (imagineu l'horror), a on es va dir que els gays no es podien enamorar, que no experimentaven sentiments d'amor com les persones sinò instints com els animals. Des d'aquestes tenebres sectàries, veuríem a les nostres plaçes i estadis molts Nemats Safavís penjant d'una corda si la gentola que es manifestava l'altre dia "per la vida" puguera fer com realment pensen i voldrien.




Així doncs, com a heterosexual viciós, alegre i amant de la vida, reivindique el dret a seduir en Teheràn davant de la tomba de Jomeini a una bella dona persa per a cometre amb ella crim de sodomia, activa i passiva, a poder fumar-me una pipa d'aigua sota el pont de Isfahan amb Nemat mentre pren per la mà al seu nòvio, a poder passejar-me pels jardins que envolten la tomba del gran poeta Omar Jayyam (ai amic! si tornares et pejarien!) mentre dos dones es besen en un banc sota els arbres i una parella de gays iranians passeja amb el seu xiquet adoptat.

A tots els Nemat, va per vosaltrs.




dissabte, 17 / octubre / 2009

Dita Von Tesse


Ai, la Dita Von Tesse... m'encanta aquesta morenasa exhuberant de pell clara, pin-up vivent que va fer les delícies de Marilyn Manson. Mireu el que deien a Publico fa no massa temps:

BOB POP - BARCELONA 24.09.2009
La cabaretera hipermoderna presentó ayer en Londres su segunda colección de prendas de lencería con diseños de la propia Von Teese quien, a estas alturas de su carrera, parece que ha decidido reservar sus desnudos para ocasiones especiales –y de alto caché– y que sean las modelos contratadas las que se queden en bragas y sostén a media tarde frente a una legión de periodistas y fotógrafos. Claro que también puede ser que Dita, después de haber sido elegida la mujer mejor desnuda por el 'Vanity Fair' español y descubrir que el ganador en la categoría masculina era José María Aznar, haya resuelto limitar sus destapes para no volver a coincidir en la cumbre de la turgencia descubierta con el ex presidente gogó.

No falta raó, no. I la Dita és tan eròtica quan posa nua (com eixa vegada dins d'una copa de xampany gegant... mmmm) com quan posa vestida. De fet, en aquest posat en que apareix junt a dos models en lenceria, no emana un erotisme especial... no sé, l'ambient?

dilluns, 21 / setembre / 2009

Les nits del súcub


Hi ha, mar enllà, un pati interior de blanques parets i finestres i balcons plens de vida quotidiana (veí en calçotets, davantal i calcetins inclós), amb una relativa frescor visual que puja de baix, dels arbres i plantes d'una terrassa suficientment exhuberant. Hi ha també una lluna que puja des de la mar, donant als murs en la nit un lleugerament sensual to de pell humana, i que escapa subtil i una mica avergonyida en veure el que passa en una habitació d'hotel. Avergonyida sobre tot pel desig insatisfet de baixar i unir-se, per l'enveja oculta de rebre el que reb altra lluna plena. Hi ha, en eixa habitació, un balcó al que seuen dos persones nues, cobertes de sudor, amb la pell trèmula i exultant, vibrant encara del sexe ferotge esdevingut en un temps sense temps. La brisa de les estreles, regal per a un faune urbà habituat al cel taronja de les nits de València, acarona les pells humides, arrencant plenitud cap al cel, cap a l'aire i la mar, que es dona dadivosa. En aquest balcó hi ha també algunes estreles, les que ofereix, entre calada i calada a un cigarret que brilla amb un foc especial, el somriure ple de vida d'un súcub pletòric. Evohé!

dimarts, 8 / setembre / 2009

Invocant als déus

Les acaballes de Catul

Primera Part

III

Invoque els déus i ningú no m'escolta.
Molt els he ofès tot al llarg dels meus dies.
Me'n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
Com he d'obrar, si m'estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
Com ho faré sense l'ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d'un cop contra les pedres.


Vicent Andrés Estellés

divendres, 28 / agost / 2009

Quills


Fa poc he tornat a veure la peli de Quills, una història inspirada en els últims temps del Marqués de Sade, que els passà recluit al manicomi de Charenton. Aquesta película, que no deixa d'agradar-me, compta amb Geoffrey Rush (que fa de Sade), Kate Winslet, Michael Caine i Joaquín Phoenix (que fa de retor, m'encanta!). La història contada "no acaba de ser del tot real", vaja, que és una ficció, però prou ajustada (la història de la companyia de teatre i demés, per exemple, és real), si bé Sade en eixe moment no gaudia de l'aspecte seductor d'aristòcrata refinat que es mostra. Però que més dona, no? Sade ja ha entrat al mite, i podem permetre'ns escolpir semidéus, herois i déus en marbre, no? L'important és que és una oda a la llibertat d'expressió, a la passió per escriure i contra la hipocresia i la moralina que bé podria haver escrit el mateix Marqués. Vos la recomane, si bé és prou més blaneta que les obres de Sade, així que també vos recomane la lectura de La filosofia en el tocador, obra de 1795 del diví Marqués, com li deien Breton i els surrealistes. Ací vos deixe el trailer, en anglés (no l'he trobat ni en català ni en castellà).


dilluns, 3 / agost / 2009

I jo també

Doncs jo també. Me ho dedique a mi mateix. I a tots aquells i aquelles que evoquen Súnion i comparteixen un sabor de sal exaltada, i gaudeixen de beure a glops la brisa i els fulgors de foc del crepuscle.


TAMBÉ

Lo jorn ha por de perdre sa claror
(Ausiàs March)

JO també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa
compartir la nostàlgia, una sal exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
volaven els coloms en el cel del crepuscle.
Oh Súnion! Jo t'evoque, evocant aquells dies.
Era la llibertat i era la plenitud,
i era tota la vida corrent dintre les venes.
Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes
sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,
vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.
Recordem, de vegades, aquells dies enormes.
Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.
Home ja simplement, elementalment home,
sobre la teua fresca elementalitat.
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,
de la rosa rompuda en la boca innocent!
Oh dies sense objecte i vida sense objecte,
hores amunt i avall alternativament,
el vi barat, l'amor barat, la boira extensa!
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
els llençols eixugats amb la brisa salada.
Un al costat de l'altre, i completament nus,
sobre els taulells d'aquella terrassa -conilleres,
fils d'estendre la roba, les teules rovellades-,
i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,
la gràcia dels coloms que sàviament volaven.
Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,
i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,
i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,
i havíem recobrat l'adorable impudor
des d'on podíem veure tot l'esplendor de Súnion,
la plenitud volguda, la llibertat, la vida.
Se n'eixien els versos dels calaixos, corrien
pel passadís, com l'aigua queien pels escalons.
Hòmens prudents i d'ordre s'aturaven, sorpresos.
Se'ls apagava el puro i no tenien foc.
Un crit de ¡gol! omplia tot el cel del diumenge.

Vicent Andrés Estellés.
Llibre de Meravelles
 
Creative Commons License
obra de L'ESGUARD DEL FAUNE - Mirades des del fons dels boscos està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons