diumenge, 25 d’octubre de 2009

MORT ALS MARICONS... i a mi també, no?


Hui, estimats amics i amigues, toca un post fotut. No tot va a ser alegre jolgori bàquic. I tampoc es pot, des d'un lloc on es parla de llibertat sexual, mirar cap a altre costat quan es porten a terme les majors violacions d'aquesta llibertat, com per exemple, que et maten per exercir-la. Això és el que està passant ara mateix a Iran, i no és que li fota canya ara mateix al règim dels aiatol·làs perquè estiga untat per la CIA, o alguna cosa així, en molts altres llocs i no tan llunyans passen coses semblants (ara després retome això, recordeu-m'ho) sinò perqué m'acabe d'assabentar del cas, actualment en màxima actualitat, de Nemat Safavi.
Nemat Safavi és un xic de condició homosexual, de 19 anys. Als 16 va ser arrestat i condemnat per "crim de sodomia", i la condemna va ser la mort en la forca. Estava prevista per a dijous passat, 22 d'octubre, i no es sap encara res del que haja pogut passar. El seu cas ha mogut una campanya internacional de solidaritat i pressió, amb, entre altres coses, una iniciativa a Facebook (col·lapsar de trucades l'ambaixada iraniana en Espanya) i moviment als blogs compromesos (googlejeu, googlejeu). Un dels arguments que empren les campanyes en pro de la salvació de Nemat és que Iran va signar un acord comprometent-se a no executar menors d'edat, com els de les fotografies que acompanyen aquest text, també penjats per ser homosexuals., als seus 16 i 17 anys. Jo he cridat aquesta vesprada a l'ambaixada d'Iran a Madrid, per a preguntar per l'estat de la qüestió i d'aquest amic desconegut (Nemat, deixa'm dir-te així, xaval), i per a dir-los un parell de cosetes pujadetes de to i recordar-lis de fer una ullada a la jurisprudència islàmica del sheik Ahmad al-Tifashi, de la Tunísia del segle XIII, d'una tolerància i comprensió cap a la homosexualitat que fa veure cóm s'han endarrerit els països islàmics en els últims temps (el podeu trobar a la biblioteca d'Humanitats Joan Reglà, molt amé i recomanable). Però pareix ser que estan calentets de tantes trucades i només en preguntar si era l'ambaixada d'Iran m'han amollat amb accent d'allà una frase o paraula molt curta i ininteligible i m'han penjat (el telèfon, no d'una forca, com voldrien si m'hagueren arribat a sentir).

Bé doncs, ací podem veure cóm el feixisme pot anar amb camisa blava o esvàstica al braç, o baix un turbant de clergue islàmic. O baix de la mitra papal (a aquest estem més acostumats): fa poc temps el Vaticà va votar en la ONU en contra de que es despenalitzara l'homosexualitat, en contra, vaja, de que deixaren de penjar pel coll per a matar-los a les persones que han comés el terrible crim de seguir la seua pròpia identitat sexualitat, d'estimar com els dicta el seu propi cor i d'excitar-se com els dicta el seu propi sexe. Defensors de la vida... fills del cul d'un gos fotut... tota vida compta, escòria clerical i antiabortista? aquestes no, veritat? Ara més que mai és quan hem de donar-nos compte de que la lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones homosexuals (o LGTB en general), és una lluita que ens reclama a tots. Als heterosexuals també, com als que més. Molt sovint mirem cap a altre costat, no ens interessem, més que amb curiositat de numeret quan vegem una desfilada de l'Orgull Gay, o fem acudits de mariquites, o pensem que no va amb nosaltres, o que ja està tot aconseguit perquè ara "pareix" que està de moda ser gay. Res més cec, més ignorant, clar que va amb nosaltres. La llibertat d'ells és la llibertat de tots: quan s'assalta violentament un espai tan privat, íntim i personal com el de la llibertat sexual, tota barbàrie i tirania és possible: si dos persones homosexuals no tenen dret a viure lliurement la seua sexualitat, quina pràctica de la meua heterosexualitat no serà també punible o censurable?. No ho oblidem mai, no queden tan lluny els temps en que en Espanya et podien detindre per besar-te en públic amb la teua xicona (1975, per exemple), la homosexualitat estava oficialment perseguida i punida i havia un camp de concentració o pressó per a homosexuals, a Extremadura, dins d'eixe gran camp de concentració que fou tot l'Estat.

No, no queden tan lluny. Fa uns anys, no massa, al colegi de retors on jo anava a estudiar, ens donàren una xerrada sobre sexualitat (imagineu l'horror), a on es va dir que els gays no es podien enamorar, que no experimentaven sentiments d'amor com les persones sinò instints com els animals. Des d'aquestes tenebres sectàries, veuríem a les nostres plaçes i estadis molts Nemats Safavís penjant d'una corda si la gentola que es manifestava l'altre dia "per la vida" puguera fer com realment pensen i voldrien.




Així doncs, com a heterosexual viciós, alegre i amant de la vida, reivindique el dret a seduir en Teheràn davant de la tomba de Jomeini a una bella dona persa per a cometre amb ella crim de sodomia, activa i passiva, a poder fumar-me una pipa d'aigua sota el pont de Isfahan amb Nemat mentre pren per la mà al seu nòvio, a poder passejar-me pels jardins que envolten la tomba del gran poeta Omar Jayyam (ai amic! si tornares et pejarien!) mentre dos dones es besen en un banc sota els arbres i una parella de gays iranians passeja amb el seu xiquet adoptat.

A tots els Nemat, va per vosaltrs.




3 comentaris:

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails