divendres, 17 de juliol de 2009

Figueta amb gerd


L'estripanits ens proposa que contem cóm ens agrada fer i que ens façen el sexe oral, i ací teniu, pel que a mi respecta, cóm m'agrada menjar-me un parrús:

Primer, he de dir que, si bé el pèl no em molesta, és enormement agradable i còmode menjar-se una figueta ben rasuradeta, amb un poc de pèl al mont de Venus... mmm. U no ha d'arribar com que s'aboca al pessebre, però de vegades la passió pot més que la tècnica i u s'amorra impetuosament. A mi m'agrada, després d'un bes humit als llavis, baixar poquet a poquet besant els pits, els mugrons i la panxa, fins arribar al cony i començar a fer-li petons per la vulva, per la part exterior i el mont de Venus, i començar a donar llepades lentes i fortes de baix cap a dalt, pressionant els llavis vaginals, per a centrar-me després al clítoris, fent girar la llengua sobre aquesta joieta màgica, i també besar-la i succionar-la un poquet. També m'agrada baixar amb la llengua, mentre mossegue en el trajecte els llavis vaginals amb els meus llavis (no amb les dents, atenció) i fer-la girar a l'entrada de la vagina, fent cercles lents, i, amb més velocitat i un ritme més trencat, fer-la botar i ballar amb pressió maliciosa sobre el perineu i immediatament a l'anus, fent un bon bes negre que complemente la menjadeta de figa. Per altra banda, una figa no flota en un buit còsmic, està a un cos humà, càlid i invitant, i per això m'agrada també tindre les mans actives, arrapant la cara interna de les cuixes (que també m'agrada mossegar), acaronant la panxa o agafant la mà de la meua amant. De la mateixa manera, també està molt bé emprar els dits, i ficar u o dos, no massa profundament ara, a la vagina, mentre es visita al clítoris, o lubricar un dit i, lentament, introduir-lo al culet fent suaus cercles mentre es balla amb més velocitat amb la llengua sobre el clítoris. Per a aquestes coses ve molt bé el lubricant de sabors, comestible. Acabe d'emprar-lo per primera vegada fa no massa temps, i ara en estiu, és un plat molt frutal, fresquet i que entra molt bé, la figueta amb gerd (frambuesa, com m'agrada això d'anar redescobrint els mots d'una llengua).

Besets sabrosos a totes!

Faune

(imatge mangada a: http://www10.gencat.net/probert/catala/propostes/p6_receptari.htm )


diumenge, 12 de juliol de 2009

El viatge de les mans

Tots els estius, al plaer de la fresqueta de l'última hora de la vesprada, tinc el costum de tornar a la poesia, sobre tot Estellés, Ibn Jafaya d'Alzira, i, des de l'estiu passat (vaig llegint el llibre que tinc a petits glopets, com un vi dolç), Hafez Shirazí, una autèntica delícia persa.

Aquest cap de setmana, als meus boscos i muntanyes, no lluny de l'horta i del secà, en un jardinet, m'he trobat a Ibn Jafaya, quina grata sorpresa! els segles passen, però encara que ja està vell, havia anat a fer-se una passejada per les yibalat balansiya, i està molt bé del cap. Parlant una estona, li he comentat que fa poc, una amiga de Yabiza ("encara es diu així"?, m'ha preguntat, i li he dit, no, home, no, és per nostàlgia...), la Dark Lady, havia escrit una coseta deliciosa sobre les mans... i em va recitar aquest poema, per a ella:

El viaje de las manos


Durante la noche
hemos ido pasando de mano en mano el vino rojo,
mientras entre nosotros corrían
palabras tan suaves como la brisa que sopla sobre las rosas.
Hablamos sin tregua,
en tanto que la copa se aromaba con su aliento perfumado.
Más hermosos eran nuestro diálogo y nuestras confesiones.

Las margaritas de su boca, el lirio de su cuello,
el narciso de sus párpados o la rosa de sus mejillas,
eran mi único alimento, hasta el instante
en que la embriaguez de la copa y del sueño
se deslizaron en su cuerpo,
entonces se inclinó hacia mis brazos.

Yo intentaba oponer el ardor que devoraba mi corazón
el frescor de su aliento.
Y cuando vi que se habia despojado de su manto,
apreté contra mí ese sable que acababa de ser desenvainado.
¡Qué talle tan esbelto! ¡Qué contacto tan dulce!
¡Qué brillo de lámina! ¡Qué vibrar de costados!
Al acariciarla vibraba la rama que crece en la arena;
el sol que aparece en un día feliz
declinaba su ardiente rostro.
Mis dos manos viajaban a través de su cuerpo:
descendían hacia el valle de su cintura
o ascendían por alcanzar sus dos senos altivos.


Ibn Jafaya d'Alzira (1058-1139)
Traducció de Mahmud Sobh



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails