divendres, 28 d’agost de 2009

Quills


Fa poc he tornat a veure la peli de Quills, una història inspirada en els últims temps del Marqués de Sade, que els passà recluit al manicomi de Charenton. Aquesta película, que no deixa d'agradar-me, compta amb Geoffrey Rush (que fa de Sade), Kate Winslet, Michael Caine i Joaquín Phoenix (que fa de retor, m'encanta!). La història contada "no acaba de ser del tot real", vaja, que és una ficció, però prou ajustada (la història de la companyia de teatre i demés, per exemple, és real), si bé Sade en eixe moment no gaudia de l'aspecte seductor d'aristòcrata refinat que es mostra. Però que més dona, no? Sade ja ha entrat al mite, i podem permetre'ns escolpir semidéus, herois i déus en marbre, no? L'important és que és una oda a la llibertat d'expressió, a la passió per escriure i contra la hipocresia i la moralina que bé podria haver escrit el mateix Marqués. Vos la recomane, si bé és prou més blaneta que les obres de Sade, així que també vos recomane la lectura de La filosofia en el tocador, obra de 1795 del diví Marqués, com li deien Breton i els surrealistes. Ací vos deixe el trailer, en anglés (no l'he trobat ni en català ni en castellà).


dilluns, 3 d’agost de 2009

I jo també

Doncs jo també. Me ho dedique a mi mateix. I a tots aquells i aquelles que evoquen Súnion i comparteixen un sabor de sal exaltada, i gaudeixen de beure a glops la brisa i els fulgors de foc del crepuscle.


TAMBÉ

Lo jorn ha por de perdre sa claror
(Ausiàs March)

JO també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa
compartir la nostàlgia, una sal exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
volaven els coloms en el cel del crepuscle.
Oh Súnion! Jo t'evoque, evocant aquells dies.
Era la llibertat i era la plenitud,
i era tota la vida corrent dintre les venes.
Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes
sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,
vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.
Recordem, de vegades, aquells dies enormes.
Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.
Home ja simplement, elementalment home,
sobre la teua fresca elementalitat.
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,
de la rosa rompuda en la boca innocent!
Oh dies sense objecte i vida sense objecte,
hores amunt i avall alternativament,
el vi barat, l'amor barat, la boira extensa!
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
els llençols eixugats amb la brisa salada.
Un al costat de l'altre, i completament nus,
sobre els taulells d'aquella terrassa -conilleres,
fils d'estendre la roba, les teules rovellades-,
i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,
la gràcia dels coloms que sàviament volaven.
Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,
i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,
i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,
i havíem recobrat l'adorable impudor
des d'on podíem veure tot l'esplendor de Súnion,
la plenitud volguda, la llibertat, la vida.
Se n'eixien els versos dels calaixos, corrien
pel passadís, com l'aigua queien pels escalons.
Hòmens prudents i d'ordre s'aturaven, sorpresos.
Se'ls apagava el puro i no tenien foc.
Un crit de ¡gol! omplia tot el cel del diumenge.

Vicent Andrés Estellés.
Llibre de Meravelles

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails